14 de maig de 2014

Una alimentació addicta al petroli



http://www.edualter.org/material/actualitat/crisi/model.htm

Esther Vivas- Consejo Científico de ATTAC


Mengem petroli, encara que no ho sembli. L'actual model de producció, distribució i consum d'aliments és addicte a l'or negre. Sense petroli, no podríem menjar com ho fem. No obstant això, davant un escenari on cada vegada serà més difícil extreure petroli i aquest resultarà més car, com anem a alimentar-nos?

L'agricultura industrial ens ha fet dependents del petroli. Des del cultiu, la recol·lecció, la comercialització i fins al consum, necessitem d'ell. La revolució verda, les polítiques que ens van dir modernitzarien l'agricultura i acabarien amb la fam, i que es van implementar entre els anys 40 i 70, ens van convertir en “ionquis” d'aquest combustible fòssil, en part gràcies al seu preu relativament barat. La mecanització dels sistemes agrícoles i l'ús intensiu de fertilitzants i pesticides químics són el millor exemple. Aquestes polítiques van significar la privatització de l'agricultura, deixant-nos, a camperols i consumidors, en mans d'un grapat d'empreses de l'agronegoci.

A pesar que la revolució verda va insistir que augmentaria la producció de menjar i, en conseqüència, acabaria amb la fam, la realitat no va resultar ser així. D'una banda, sí que
va créixer la producció per hectàrea. Segons dades de la FAO, entre els anys 70 i 90, el total d'aliments per capita a nivell mundial va pujar un 11%. No obstant això, això no va repercutir, com assenyala Jorge Riechmann en la seva obra ‘Cuidar la (T)tierra’, en una disminució real de la fam, ja que el nombre de persones famolenques en el planeta, en aquest mateix període i sense comptar a Xina, la política agrícola de la qual es regiria per altres paràmetres, va ascendir, també, en un 11%, passant dels 536 milions als 597.

En canvi, la revolució verda va tenir conseqüències molt negatives per a petits i mitjans camperols i per a la seguretat alimentària a llarg termini. En concret, va augmentar el poder de les empreses agroindustrials en tota la cadena productiva, va provocar la pèrdua del 90% de l'agrodiversitat i la biodiversitat, va reduir massivament el nivell freàtic, va augmentar la salinització i l'erosió del sòl, va desplaçar a milions d'agricultors del camp a les ciutats misèria, desmantellant els sistemes agrícoles tradicionals, i ens va convertir en dependents del petroli.

Una agricultura ‘ionqui’
 
La introducció de maquinària agrícola a gran escala va ser un dels primers passos. En Estats Units, per exemple, en 1850, com recull l'informe Food, Energy and Society, la tracció animal era la principal font d'energia en el camp, representava un 53% del total, seguida de la força humana, amb un 13%. Cent anys més tard, el 1950, ambdues sumaven tan sols el 1%, davant la introducció de màquines de combustible fòssil. La dependència de la maquinària agrícola (tractors, recol·lectores, camions…), més necessària si cap en grans plantacions i monocultius, és enorme. Des de la producció, l'agricultura està “enganxada” al petroli.

El sistema agrícola actual amb el cultiu d'aliments en grans hivernacles independentment de la seva temporalitat i el clima mostra, així mateix, la seva necessitat de derivats del petroli i l'elevat consum energètic. Des de mànegues passant per contenidors, embuatats, malles fins a sostres i cobertes, tot és plàstic. L'Estat espanyol, segons dades del Ministeri d'Agricultura i Medi ambient, està al capdavant del cultiu sota plàstics en l'Europa mediterrània amb 66 mil hectàrees conreades, la major part a Andalusia, i en particular Almeria, seguida, a més distància, de Múrcia i Canàries. I, què fer amb tant de plàstic una vegada finalitza la seva vida útil?

L'ús intensiu de fertilitzants i pesticides químics són una mostra més de l'addicció del model alimentari al petroli. La comercialització de fertilitzants i pesticides ha augmentat un 18% i un 160%, respectivament, entre els anys 1980 i 1998, segons l'informe Eating oil: food suply in a changing climate. El sistema agrícola dominant necessita altes dosis de fertilitzants elaborats amb petroli i gas natural, com amoníac, urea, etc., que substitueixen els nutrients del sòl. Multinacionals petrolieres, com Repsol, Exxon Mobile, Shell, Petrobras compten en la seva cartera amb inversions en producció i comercialització de fertilitzants agrícoles.

Els pesticides químics de síntesi són una altra font important de dependència d'aquest combustible fòssil. La revolució verda, com analitzàvem, va generalitzar l'ús de plaguicides i, en conseqüència, la necessitat de petroli per a elaborar-los. I tot això, sense esmentar l'impacte mediambiental de l'ús d'aqueixos agrotòxics, contaminació i esgotament de terres i aigües, i en la salut de camperols i consumidors.

Aliments viatgers

La necessitat de petroli l'observem, també, en els llargs viatges que realitzen els aliments des d'on són conreats fins al lloc que es consumeixen. Es calcula que el menjar viatja de mitjana uns 5 mil quilòmetres del camp al plat, segons un informe d'Amics de la Terra, ambla  consegüent necessitat d'hidrocarburs i impacte mediambiental. Aquests “aliments viatgers”, segons aquest informe, generen gairebé 5 milions de tones de CO2 a l'any, contribuint a la agudització del canvi climàtic.

La globalització alimentària en la seva carrera per a obtenir el màxim benefici, deslocalitza la producció d'aliments, com ha fet amb punts altres àmbits de l'economia productiva. Produïx a gran escala en els països del Sud, aprofitant-se d'unes condicions laborals precàries i una legislació mediambiental inexistent, i venent, posteriorment, la seva mercaderia aquí a un preu competitiu. O produeix en el Nord, gràcies a subvencions agràries en mans de grans empreses, per a després comercialitzar aquesta mercaderia subvencionada en l'altra punta del planeta, venent per sota del preu de cost i fent la competència deslleial a la producció autòctona. Aquí resideix el perquè dels aliments quilomètrics: màxim benefici per a uns pocs; màxima precarietat, pobresa i contaminació ambiental per a la majoria.

L'any 2007, es van importar a l'Estat espanyol més de 29 milions de tones d'aliments, un 50% més que el 1995. Tres quartes parts van ser cereals, preparats de cereals i pinsos per a la ramaderia industrial, la major part arribats d'Europa i Amèrica Central i del Sud, com recull l'informe Alimentos kilométricos. Fins i tot comestibles típics, com el cigró o el vi, els acabem consumint de milers de quilòmetres de distància. El 87% dels cigrons que mengem aquí vénen de Mèxic, en l'Estat espanyol el seu cultiu ha caigut en picat. Quin sentit té aquest enrenou internacional d'aliments des d'un punt de vista social i mediambiental? Cap.

Un menjar típic dominical a Gran Bretanya amb patates d'Itàlia, pastanagues de Sud-àfrica, mongetes de Tailàndia, vedella d'Austràlia, bròcoli de Guatemala i amb maduixes de Califòrnia i nabius de Nova Zelanda de postres genera, segons l'informe Eating oil: food suply in a changing climate, 650 vegades més de gasos d'efecte hivernacle, a causa del transport, que si aquest menjar hagués estat conreat i comprat localment. La xifra total de quilòmetres que el conjunt d'aquests “aliments viatgers” sumen del camp a la taula és de 81 mil, l'equivalent a dues voltes senceres al planeta terra. Una cosa irracional, si tenim en compte que molts d'aquests productes es conreen en el territori. Gran Bretanya importa grans quantitats de llet, porc, anyell i altres aliments bàsics, a pesar que exporta quantitats similars dels mateixos. Aquí, passa el mateix.

Menjant plàstic

I una vegada els aliments arriben al supermercat, què succeeix? Plàstic i més plàstic, amb derivats del petroli. Així, trobem un embalatge primari que conté l'aliment, un empaquetat secundari que permet una atractiva exhibició en l'establiment i, finalment, borses per a dur-te'l del “súper” a casa. A Catalunya, per exemple, dels 4 milions de tones de residus anuals, un 25% corresponen a envasos de plàstic. Els supermercats ho empaqueten tot, la venda a orri ha passat a la història. Un estudi encarregat per la Agència Catalana del Consum concloïa que comprar en comerços de proximitat generava un 69% menys de residus, que fent-lo en un supermercat o una gran superfície.

Una anècdota personal il·lustra bé aquesta tendència. De petita, a casa compraven l'aigua embotellada en grans garrafes de vidre de vuit litres, avui gairebé tota l'aigua que es comercialitza està embotellada en envasos de plàstic. I s'ha posat de moda, fins i tot, comprar-la en packs de sis unitats de litre i mig. No és d'estranyar, doncs, que dels 260 milions de tones de residus de plàstic en el món, la major part siguin envasos d'ampolles d'aigua o llet, com indica la Fundació Terra. L'Estat espanyol, segons aquesta font, és el principal productor a Europa de borses de plàstic d'un sol ús i el tercer consumidor. Es calcula que la vida útil d'una borsa de plàstic és 12 minuts de mitjana, però la seva descomposició pot trigar uns 400 anys. Treguin conclusions.

Vivim en un planeta de plàstic, com retratava brillantment l'austríac Werner Boote en el seu film ‘Plastic Planet‘ (2009), on afirmava: “La quantitat de plàstic que hem produït des del principi de l'edat del plàstic és suficient per a embolicar fins a sis vegades el planeta amb borses”. I no només això, quin impacte té en la salut la seva omnipresència en la nostra vida quotidiana? Un testimoniatge en aquest film deia: “Mengem i bevem plàstic”. I això, com denuncia el documental, tard o d'hora, ens passa factura.

La gran distribució no solament ha generalitzat el consum d'ingents quantitats de plàstic sinó, també, l'ús del cotxe per a anar a comprar. La proliferació d'hipermercats, grans magatzems i centres comercials als afores de les ciutats ha obligat a l'ús del cotxe privat per a desplaçar-se fins a aquests establiments. Si prenem com exemple Gran Bretanya, i com indica l'informi Eating oil: food suply in a changing climate, entre els anys 1985/86 i 1996/98 el nombre de viatges a la setmana per persona amb cotxe per a fer la compra va passar de 1,7 a 2,4. El total de la distància recorreguda, també, va augmentar, dels 14km per persona a la setmana a 22km, un ascens del 57%. Més quilòmetres, més petroli i més CO2, en detriment, a més, del comerç local. Si en l'any 1998, existien en l'Estat espanyol 95 mil botigues, en el 2004 aquesta xifra s'havia reduït a 25 mil.

Què fer?

Segons l'Agència Internacional de l'Energia, la producció de petroli convencional va arribar el seu zènit el 2006. En un món, on el petroli escasseja, què i com anem a menjar? En primer lloc, és necessari tenir en compte que a més agricultura industrial, intensiva, quilomètrica, globalitzada, més dependència del petroli. Per contra, un sistema camperol, agroecològic, local, de temporada, menys “addició” als combustibles fòssils. La conclusió, crec, és clara.

És urgent apostar per un model d'agricultura i alimentació antagònic al dominant, que posi en el centre les necessitats de la majoria i l'ecosistema. No es tracta d'una tornada romàntica al passat, sinó de la imperiosa necessitat de cuidar la terra i garantir menjar per a tots. O apostem pel canvi o quan no quedi més remei que canviar, uns altres, com tantes vegades, faran negoci amb la nostra misèria. No deixem que es repeteixi la història.

Article extret del seu blog http://esthervivas.com/2014/05/05/una-alimentacion-adicta-al-petroleo/


ATTAC Castelló no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.