15 de setembre de 2013

El fenomen modern de les feines inútils

El fenomen modern de les feines inútils

Per David Graeber                                                 ENGLISH    Flag of the United Kingdom.svg  




En 1930, John Maynard Keynes va pronosticar que a finals de segle, la tecnologia hauria avançat suficientment per a que països com Gran Bretanya o els Estats Units aconseguiren una setmana laboral de 15 hores. Hi ha raons per creure que no estava errat. En termes tecnològics, som bastant capaços d'això. No obstant, això no va passar. En comptes, fins i tot ha passat el contrari: la tecnologia ha estat utilitzada per a buscar maneres de fer-nos treballar més. Per tal d'aconseguir-ho necessariament s'han hagut de crear feines inútils. Enormes capes de població en el món Occidental passen la seua vida laboral sencera fent tasques que secretament creuen que realment no caldria fer. El dany moral i espiritual que deriva d'aquesta situació és profund. És una cicatriu que travessa la nostra ànima col·lectiva. Tot i així, ningú en parla.


Per què la utopia promesa per Keynes, esperada amb entusiasme encara als anys 1960, mai es va materialitzar? La explicació estàndard és que Keynes no va pronosticar l'augment massiu del consumisme. Entre menys hores i més joguines i plaers, col·lectivament hem escollit la segona opció.


Això representa un bonic conte de moral, però fins i tot una breu reflexió ens mostra que realment no pot ser cert. Sí, hem presenciat la creació d'una varietat inacabable d'indústries i feines noves des dels anys 1920, però molt poques tenen res a veure amb la producció i distribució de sushi, iPhones o sabatilles esportives.


Doncs, què són precisament aquestes feines noves? Un informe recent que compara la ocupació en els EUA entre 1910 i 2000 ens dóna una clara imatge. En el transcurs de l'últim segle, el nombre de treballadors emprats com criats domèstics, a la indústria i al sector agrari ha caigut dramàticament. Alhora, els treballadors "professionals, directius, clericals, comercials i de serveis" s'han triplicat, passant "d'un quart a tres quarts de l'ocupació total". En altres paraules, les feines productives, com s'havia pronosticat, han estat en gran mesura automatitzades (fins i tot si comptem els treballadors industrials de tot el món, incloent-hi les masses àrduament explotades a l'Índia i la Xina, el total de treballadors industrials no representa el percentatge de la població mundial que solia representar).


En comptes d'una reducció massiva d'hores laborables per alliberar la població del món i que així puga perseguir els seus propis projectes, plaers, visions i idees, hem vist la expansió no només del sector "serveis", sinó del sector administratiu, incloent-hi branques senceres de nova creació com els serveis financers o telemarketing; o l'expansió sense precedents de sectors com els advocats i assessors de empreses, l'administració acadèmica i sanitària, els recursos humans i les relacions públiques. I aquestes xifres ni tan sols reflecteixen totes aquelles persones la feina de les quals consisteix en proporcionar suport administratiu, tècnic o de seguretat a aquestes noves activitats, o aquelles que tenen a veure amb la munió de tasques subsidiàries (netejadors de gossos, repartidors nocturns de pizza) que només existeixen perquè tothom està tant ocupat treballant que no li queda ja temps per a gaire res més.


Aquests són el que propose anomenar 'feines estúpides'.


És com si algú estiguera inventant feines inútils només per de mantenir-nos a tots treballant. I aquí és on rau el misteri. En el capitalisme, això és precisament el que hom suposa que no pot passar. Segurament, en els ineficients estats socialistes del passat, com ho era la Unió Soviètica, on el treball estava considerat com un dret i un deure sagrat, el sistema s'inventava tantes feines com hom necessitava (aqueixa és la raó de per què en els supermercats soviètics calien tres empleats per vendre una peça de carn). Però, naturalment, això és la classe de problemes que se suposa que el mercat competitiu ha de solucionar. Segons la teoria econòmica, com a mínim, l'última cosa que una empresa faria per  guanyar diners és gastar-se'ls en emprar treballadors que realment no necessita. Tanmateix, d'alguna manera, és el que passa.

Encara que les empreses poden entestar-se en cruels reestructuracions, acomiadaments o increments del ritme de producció, invariablement recorren a aquella classe de persones que de fet fan, mouen, arreglen i mantenen coses; per alguna estranya raó que ningú no pot explicar, el número de pixatinters sembla expandir-se, i més i més empleats es troben de fet com els treballadors soviètics, treballant 40 o fins i tot 50 hores setmanals sobre el paper, però treballant efectivament 15 hores com Keynes havia pronosticat, ja que la resta del seu temps és gastada organitzant o assistint a seminaris motivacionals, actualitzant el perfils del seu Facebook o descarregant sèries de televisió.


La resposta clarament no és econòmica: és moral i política. La classe dirigent ha descobert que una població feliç i productiva amb temps lliure en les seves mans és un perill mortal (imagineu el que va començar a passar quan vam aproximar-se a una situació semblant en els anys 1960). I, d'altra banda, el sentint que la feina és un valor moral en si mateix, i la idea que qualsevol no disposat a entregar-se a alguna classe de disciplina de feina intensa no es mereixedor de res, són idees que els resulten extraordinàriament convenients a la classe dirigent.


Una vegada, contemplant el creixement aparentment infinit de les tasques administratives en els departaments universitaris britànics, vaig tindre una visió possible d'infern. L'Infern és una col·lecció d'individus que estan gastant el gros del seu temps treballant en una tasca no els agrada i en la que no són especialment bons. Com si havent sigut contractats perquè eren excel·lents ebenistes, i llavors descobreixen que se espera que empren gran part del seu temps fregint peix. Ni tan sols fan una tasca realment necessària -hi ha una quantitat molt limitada de peix que necessita ser fregit. Tot i així, d'alguna manera tots ells esdevenen tan obsessionats i ressentits en pensar que alguns del seu col·legues podrien estar gastant més temps del que toca en la ebenisteria i no fent la seva part justa de les fregides de peix, que en poc temps els plats de peix malament cuinat s'amunteguen a la cuina.

Pense que això és de fet una descripció bastant acurada de la dinàmica moral de la nostra economia. 


********


Ara, me'n adono que el meu argument rebrà objeccions immediates: "Qui ets tu per dir que les feines són realment 'necessàries'? Que és necessari realment? Tu ets un professor d'antropologia, això per a què serveix?" (de fet molts lectors de tabloides prendrien la meva feina com la definició de despesa social malgastadora.) En certa mesura, això és evidentment cert. Pot ser qui no hi haja una mesura objectiva del valor social.


No m'atreviria a dir-li a algú convençut de estar fent una contribució significativa al món que, realment, no està fent res. Però, i aquelles persones convençudes de que les seues feines són insignificants? No fa molt de temps, em vaig trobar amb un amic de l'escola que no havia vist des que tenia dotze anys. Estava impressionat en descobrir que en aquest ínterim, havia esdevingut primer un poeta, després el líder de una banda de rock indie. Havia sentit algunes de les seues cançons en la ràdio sense saber-ne que el cantant era algú conegut meu. Era evidentment brillant, innovador, i sens dubte la seva feina va haver il·luminat i millorat les vides de persones a tot el món. Tanmateix, després d'un parell d'àlbums sense èxit, havent perdut el seu contracte, empaitat pels deutes i amb un nadó, va acabar fent l'elecció de tanta gent desorientada: Facultat de Dret. Ara fa d’advocat en una empresa prominent de Nova York. Era el primer en admetre que la seva feina és absolutament insignificant, que no contribueix en res al món, i, al seu parer, realment no havia d'existir.


Hi ha moltes qüestions que hom podria plantejar aquí, començant per: què diu de la nostra societat el fet que sembla generar una demanda extremadament limitada de trobadors amb talent, però una demanda aparentment infinita per especialistes en Dret de Empresa? (Resposta: si l'1 % de la població controla la majoria de la riquesa disponible, el que anomenem "el mercat" reflecteix el que aqueix 1% -i ningú més- pensa que és útil o important.) Però encara més, ens mostra que la majoria de persones que exerceixen aquestes feines són conscients d'això. De fet, estic segur que mai he conegut un advocat corporatiu que no pensara que la seva feina era estúpida.

El mateix val per gairebé totes les indústries noves descrites abans. Hi ha una classe sencera de professionals assalariats que si te’ls trobes en una festa i admeten que tu fas alguna cosa que podria ser considerat interessant (professor d'antropologia, per exemple), evitaran parlar de a seua feina per complet. Doneu-los unes quantes begudes, i llançaran diatribes sobre com de inútils i estúpides són realment les seves feines.


Això és d'una profunda violència psicològica. Com hom tot parlar de dignitat en el treball quan algú sent secretament que la seua feina no hauria d'existir? Com pot no crear un sentit de ressentiment i ràbia profunda? No obstant això, és mèrit del estrany geni de la nostra societat que els seus governants hagen trobat una manera, com en el cas dels fregidors de peix, de assegurar-se que aqueixa ràbia serà dirigida precisament contra els que aconsegueixen una feina significativa. Per exemple: en la nostra societat, sembla una regla general que quan és més evident que una feina beneficia a altres persones, menys hom paga per ella. Una altra vegada, una mesura objectiva és difícil de trobar, però un manera fàcil per comprendre-ho és preguntar: què passaria si aquesta classe sencera de persones senzillament desaparegués? Pots dir el que vulgues sobre infermeres, recol·lectors de fem o mecànics, ja que és obvi que se si esvaïren en un núvol de fum, els resultats serien immediats i catastròfics. Un món sense mestres o estibadors aviat tindria problemes, i fins i tot un món sense escriptors de ciència-ficció o músics de ska clarament seria un món pitjor. No està completament clar si la humanitat patiria si s'esvaïren els executius, els lobbistes, els que fan els estudis d'opinió pública, els analistes de risc, els televenedors, els agutzils o els assessors legals (molts sospiten que podria millorar notablement). Tot i així, a part d'un grapat de excepcions (els metges), la regla està sorprenentment vigent.


El més pervers de tot, es que sembla que hi ha una idea estesa de que així és com han de ser los coses. Aqueixa és un de les forces secretes del populisme de dreta. Hom pot veure en Gran Bretanya, quan els tabloides dirigeixen el ressentiment contra els treballadors de transport per paralitzar Londres durant una negociació del conveni: el fet que els treballadors puguen paralitzar Londres demostra que la seva feina és realment necessària, però això sembla ser precisament el que molesta a la gent. Encara és més clar en els EUA, on els Republicans han tingut un èxit notable mobilitzant el ressentiment contra els mestres d'escola o treballadors de la indústria automobilística pels seus sous  i ganàncies presumptament inflades (però, significativament, no contra els administradors escolars o directius d'indústria de l'automòbil que de fet causen els problemes). És com si se'ls digues: "Però si tu tens l'oportunitat d'ensenyar als xiquets! O fer cotxes! Tens l'oportunitat de tindre una feina de veritat! I a més d'això tens la poca vergonya de voler també pensions i assegurança mèdica?".


Si algú ha dissenyat un règim laboral destinat a mantenir el poder del capital financer, és difícil de veure com es podria haver fet millor. Els treballadors dels sectors productius són espremuts i explotats implacablement. La resta de la força laboral és divideix entre l'estrat terroritzat i universalment injuriat dels parats, i un altre gran estrat que integren aquells que són bàsicament retribuïts per no fer res, en posicions dissenyades per fer-los identificar-se amb les perspectives i sensibilitats de la classe governant (directors, administradors, etc) - i  pels seus avatars financers, en particular- i que a més alberguen un ressentiment latent contra qualsevol que treballe en una feina amb un valor social innegable. Clarament, el sistema mai va ser dissenyat conscientment. Va emergir després de gairebé un segle d'assaig i error. Però és la única explicació de per què, malgrat les nostres capacitats tecnològiques, no treballem de tres a quatre hores al dia.


Traducció: David Hervás.  
Publicat amb permís de l'autor.


David Graeber es un antropòleg nordamericà, professor en la  London School of Economics. Com a activista va tindre una destacada participació en el moviment Occupy Wall Street. Se li atribueix la creació del eslògan We are the 99%. És autor de :
* Fragments of an Anarchist Anthropology (2004) 
(En espanyol: Fragmentos de antropologia anarquista, Editorial Virus)
* Debt: The First 5000 Years (2011) 
(En espanyol: En deuda: Una historia alternativa de la economía, Editorial Ariel)


ATTAC Castelló no s'identifica necessariament amb els continguts publicats, llevat de quan son signats por la pròpia organització.